| Apr | MAY | Jun |
| 26 | ||
| 2012 | 2013 | 2014 |
COLLECTED BY
Collection: Wide Crawl started April 2013
L'idealismeenfilosofia és la teoria de la realitat i del coneixement que atribueix un paper clau a la ment en l'estructura del món percebut. Al llarg de la història de la filosofia es poden distingir diferents aplicacions i definicions. En la seva forma més radical i, moltes vegades rebutjada, es equivalent al solipsisme, un punt de vista que afirma que la realitat es deriva de l'activitat de la pròpia ment i que res existeix fora d'un mateix. Tanmateix, d'una forma habitual, l'idealista reconeix per complet el món extern o natural i evita afirmar que aquest pot reduir-se al simple fet de pensar. Per als idealistes, per una altra banda, la ment actua i és, de fet, capaç de fer existir coses que d'una altre manera no serien possibles com la llei, la religió, l'art o les matemàtiques i les seves afirmacions son més radicals en afirmar que els objectes percebuts per una persona es veuen afectats fins a cert punt per l'activitat mental: si un estudi sobre el món real pretén ser científic és bàsic tenir en compte aquest fet.
Taula de continguts |
Plató, un remot precursor de l'idealisme i probablement un dels primers filòsofs a plantejar una teoria de les idees, postulava l'existència d'un univers de les idees o formes que se reflecteixen de manera imperfecta com els diferents objectes que es perceben en l'experiència comú. Sostenia que aquestes formes o idees no són només més intel·ligibles amb claredat, sinó també més reals que els seus reflexos transitoris i en essència il·lusoris.
El clergue i filòsof irlandès del segle XVIII George Berkeley pensava que tots els aspectes d'allò que una persona percep són en realitat reductibles a les idees presentes en la seva ment. L'observador no fa que existeixin els objectes externs, sinó que la seva idea certa és introduïda en la ment humana de manera directa per Déu.
El filòsof alemany del segle XVIII Immanuel Kant formulà "l'idealisme transcendental" que serà clau per al posterior gran corrent de l'anomenat "idealisme alemany" (Fichte, Hegel, Schelling).[1] A partir de la seva anàlisi crítica sobre els límits del coneixement assequible per a l’ésser humà, Kant sosté que tot el que es pot saber de les coses és la forma en què es manifesta la seva experiència, no hi ha manera d'esbrinar el que són en essència o en si mateixes. Tanmateix, també considerava que els principis bàsics de la ciència es basen en l'estructura de la ment més que en el món extern.
El filòsof alemany del segle XIX Georg Wilhelm Friedrich Hegel considerava incorrecta la teoria de Kant que presenta com a inevitable la ignorància humana sobre la vertadera naturalesa de les coses. Hegel defensava la “intel·ligibilitat” última de tot el que existeix. També pensava que els majors èxits de l'esperit humà (lacultura, la ciència, la religió i l'estat) no són el resultat de processos mentals determinats per una via natural, sinó que són concebuts i mantinguts per la dialèctica, l'activitat de l'intel·lecte lliure i reflexiu. Altres variants del pensament idealista poden trobar-se a les obres dels alemanys del segle XIX Johann Gottlieb FichteiFriedrich Wilhelm Joseph von Schelling, de l'anglès del segle XIX Francis Herbert Bradley, dels nord-americans del segle XIX Charles Sanders PeirceiJosiah Royce i del filòsof italià del segle XX Benedetto Croce.
